La serrana de la Vera v182

IGR: 0233. Versión: 182. Rima: é-a. Hemistiquios 32.

Olot (ay. Olot, p.j. Olot, ant. Puigcerdá, comc. Ripollès, Gerona, España)

A les muntanyes de l`Oro,    les muntanyes de Florencia,
n`hi havia una serrana    que era blanca i no morena.
Portava el vestido curto    per anar mas a ligera.
Quan ella gusta de un hombre    baixa a baix de la riera;
i un dia por mi fortuna    jo m`hi encontro con ella.
Vols venir, lo aixiquito,    vols venir dalt de mi serra?
Ni per ser, linda senyora,    gran ditxa fora la meva.
Quan ne foren pel camino    tantes cruces jo veia!
De qui són aquestes cruces,    tantes cruces jo veia?
Estas cruces són de hombres,    maridos que jo n`hai muerto,
el mateix faré de tu    quan l`amor ne serà fuera.
Mô n`anàrem a un hostal,    un gran sopar que n`hi férem,
i en férem un gran sopar    de conill y de llebretes,
Quan ne som a mig sopar    ella s`és adormideta;
tot a poquito poquito    li poso el cap a terra.
Quan ella s`ha despertat    jo já fóra llunyes terres.
Notas: El estribillo se copia en el texto y en la melodía a continuación del v. 2. -10b jo, en el texto yo; –7a ni per s., (sic). Manejamos una copia mecanografiada (AMP N.2bis).    

Otros datos:
Inicio: Aire que mi dónes aire, aire que mi dónes pena!
Bibliografía:
Recogida por Joan Tomàs i Parès y Antoni Bonell, 1925. (Colec.: Tomàs-Amadès - Materials). Publicada en Materials de l`Obra del Cançoner Popular de Catalunya, (T.-B. 1925, nº 165, p. 272). Reeditada en Cardoso da Costa 2000, nº 172 (tesis doctoral).