IGR: 2720. Versión: 2. Rima: 7+7 é-a. Hemistiquios 64.
Cataluña s. l. (España)
La filla del marxant diuhen qu` es la mes bella,
no es la mes bella, nó, qu` altres n` hi ha sens` ella
(La` virondom donzella n` era,
la virondom donzella som)
S` ha cassat aymadó de la forma novella.
Son pare ya noho sab tampoch la mare seva,
la `n treuhen á ballá am plassa de Figueras
el ballado li diu: Amor sou pesanteta.
Y en qué m` ho coneixeu? Be es prou de bon coneixe:
la cintureta os creix y `l devantal s` aixeque
y `l faldellí vermell d` un pam no-os toque á terra.
Quant aneu a ballá hi aneu mes pesadeta,
poseu els peus mes plans per aquellas rajoletas.
¡Allí á l` horta del rey n` hi ha una font molt bella,
tota nina qu hi va, no `n torna poncelleta,
tota nina que hi beu queda deslliuradeta.
Mentres de la aygua beu l`infant li cau en terra.
Cull aixó, passetjant tireulo á la ribera.
No pot sé dama Lionó, tireuli vos mateixa.
Deu m en hagués guardat que no son coses meves.
Com li hagué tirat l` aygua torne vermella.
El fill del rey ho veu venía de cassera:
Si pot sé, dama Lionó, ha de sé presonera
de las presons del rey y de las mes alteras.
Los baixellets per mar, las banderas per terra,
Lionó se las mirava de las finestras mes altas.
Al cap de los set anys treu lo cup en reixeta,
en veu vení l` passejant que ve de la seva terra.
No `n dirías, passetjant, qu` hi fan á la meva terra?
Os diré dama Lionó, s` es alsada molta guerra.
Ninetas de temps vell preneune experiencia.
Els infants que tingueu no `ls tireu en riera,
sino l` hagués tirat no sería presonera.